Economia palatina

Una economia palatina, economia de palau o la redistribució de l'economia, és un sistema d'organització econòmica en què part substancial de la riquesa flueix cap al control d'una administració centralitzada, «el palau», i d'allà a la població general, que no pot permetre les seves propies fonts d'ingressos, sinó que depèn sobre manera de la riquesa redistribuïda pel palau.^[1]

El concepte d'un sistema de redistribució és si més no tan antic com el concepte de faraó, que significa «casa gran» i descriu el palau reial. Molt més tard, el Nou Testament descriu una població de comunitats cristianes que donen tot el que tenien al patriarca, el qual els donaria el que necessitessin per viure; ja que no hi ha «palau» com a tal, això era similar a l'igualment antic concepte d'economia del regal.^[2]

Els antropòlegs han assenyalat molts d'aquests sistemes, dels membres de la tribu participant en les economies de subsistència de diversos tipus comuns en les civilitzacions complexes, com ara la de l'Imperi Inca, que assigna segments de l'economia de pobles específics. L'essència de la idea és que una administració central fa plans de producció, assignant elements de la població per portar-los a terme, recull els béns i serveis així creats, i els redistribueix als productors.^[3]

L'economia palatina és un tipus específic de sistema de redistribució on es porten a terme les activitats econòmiques de la civilització en o a prop de les instal·lacions dels complexos de l'administració central, els palaus dels monarques absoluts. És funció de l'administració palatina subministrar als productors amb els béns per a la producció d'altres béns i serveis, que són considerats com a propietat del monarca. Normalment, això no és una empresa altruista. El palau està principalment interessat en la creació de capital, que després pot ser eliminat quan el rei vulgui. Alguns béns poden convertir-se en mercaderia de capital, per ésser venuts o intercanviats per a benefici, o alguns poden ser reinvertits en altres centres, incloses les instal·lacions addicionals de producció, les guerres -activitats econòmiques de les que s'espera un benefici a extreure-, aliances favorables, flotes, i domini dels mars.

En els sistemes antics del palau, els productors eren típicament part del capital de treball. De gran a petit, es van unir a l'economia palatina per llaços indissolubles de servitud involuntària o sota patrocini. S'esperava qualsevol inversió en una guerra per portar un retorn de saqueig i presoners, que se convertís en part de la dotació del complex del palau. El palau va ser el responsable d'atendre les despeses dels productors. Havia de proporcionar aliments, roba i refugi, el que succeïa sovint en les instal·lacions, com en el cas dels fabricants de tela femenins.